Els concerts de la Franz Schubert Filharmonia amb Leonard Slatkin van deixar la impressió clara i compartida d’haver viscut unes vetllades construïdes des de la complicitat entre director i orquestra. Des dels primers compassos de l’Adagio for Strings de Barber, el so va trobar un equilibri contingut, dibuixant aquest recorregut des de la introspecció cap a una llum serena que Slatkin entén com una pregària.
A Haydn, aquesta entesa es va traduir en claredat i sentit de l’humor. La Simfonia 'La Sorpresa' va fluir amb naturalitat, amb un fraseig net i una orquestra flexible, atenta a cada gest i capaç de respondre amb precisió i lleugeresa.
A 'La Gran' de Schubert, el discurs es va desplegar amb amplitud i coherència. Slatkin, amb el seu coneixement profund de l’obra, va saber transmetre una lectura clara de la partitura que els músics van fer seva amb convicció. La cohesió entre seccions, amb unes cordes sòlides i unes fustes i metalls amb personalitat, ens van traçar el camí cap a un final de gran vitalitat.
Va ser també una nit especial per un altre motiu: el retorn de Leonard Slatkin al Palau 40 anys després. Poder-ho haver fet possible com a orquestra és, per a nosaltres, un motiu sincer d’orgull.











Fotos per Martí E. Berenguer