Kopatchinskaja & Franz Schubert Filh

Repertoire

Performers

Programme notes

Mentre Rakhmàninov componia la Simfonia núm. 2, va escriure: “Al diable les simfonies! Mai més tornaré a emprar aquesta forma. No sé com escriure simfonies i, a més, no tinc ganes de fer-ne”. Per sort, no va fer-se cas a si mateix i va acabar-la l’any 1908. I anys després, encara n’escriuria una altra. La Segona li va portar molta feina i maldecaps, però un cop estrenada va ser un èxit incontestable. Es tracta d’una obra grandiosa, enèrgica, èpica en molts moments i amb un final apoteòsic. Quan li van proposar d’anar de gira a Estats Units, no va dubtar en posar-la a la maleta juntament amb el Concert per a piano núm. 2: el triomf en terres americanes va quedar assegurat. Malgrat que Xostakóvitx és reconegut com el gran simfonista del segle XX, els seus concerts per a instruments solistes també són obres indispensables. Va començar a compondre el Concert per a violí núm. 1 l’any 1947, però degut a les crítiques que va patir en aquell moment per part del règim soviètic, va preferir guardar la partitura en un calaix. D’amagat i sense dir-ne res a ningú el va anar completant fins que l’any 1955 el va estrenar el gran David Oistrakh. L’exigència per al violí solista és endimoniada i l’èxit de l’obra rau també en les cites burletes a la gran música clàssica i al brillant moviment final.